Sota les aigües

Les portes s'anaven tancant a pany i clau. Darrera seu, tota una sèrie de vides quedarien en poques hores completament ofegades. Els carrers, plens d'herba i sorra, tenien un aire fantasmagòric des de feia ja uns mesos i un silenci sepulcral envaïa tota la vall.

El progrés era això: tancar aquells vells casalots, buidar les botigues que quedaven al poble i emigrar. Una vida desconeguda esperava als habitants de Sant Miquel de la Vall en un nou barri de cartó pedra que el govern els hi havia construït 5 quilòmetres més amunt. El culpable: la barreja d'un riu, més unes fortes pendents, i la possibilitat d'instal·lar-hi una central hidroelèctrica. Era un enemic sense rostre ni personalitat, però al cap i a la fi, per bona part dels veïns, el pantà que s'anava a construir era el pitjor dels malsons que es poden haver imaginat mai.


No obstant, d'altres vilatans més pragmàtics estaven encantats. Tindrien cases noves, una escola per estrenar i estarien més a prop de la carretera; i sobretot, cobrarien una sucosa indemnització. I és que a tot arreu hi ha a qui ni li importen gaire els sentiments i només valora allò que cap a la cartera.


De fet, a Sant Miquel de la Vall havien tingut lloc greus discussions sobre aquest tema, fins a tal punt que el poble s'havia arribat a dividir en dos ànimes. El partidaris de l'embassament acusaven l'altra meitat del poble de ser uns carrinclons, nostàlgics i capquadrats. Com es pot negar el progrés? Els hi deien. De l'altra banda, els qui s'oposaven a la inundació de tota la vall, titllaven als promotors de la obra de despietats, freds i interessats. “No s'estimen el poble”, asseguraven.


Tot es va resoldre en un tens plenari de l'Ajuntament, on la sang no va arribar al riu gràcies a la intervenció dels Mossos d'Esquadra. Sant Miquel de la Vall, sotmetia a votació la seva desaparició. Curiós plantejament: decidir esborrar-se del mapa. L'alcalde, imparcial, magnànim i lacònic va anunciar el resultat. Finalment, els partidaris de la construcció del flamant embassament van ser majoria, i d'aquesta manera és com una de les dues meitats del poble va aconseguir tirar endavant el seu projecte.


És així com, alguns contents i d'altres abatuts, els habitants d'aquell municipi pirinenc van abandonar els racons que els havien vist créixer. Dos mesos mes tard, l'aigua començaria a enfangar el carrer Major i la Plaça de l'Església, preludi del que vindria després. Mica en mica, el nivell va anar pujant, silenciós però alhora devastador. El bar, la botiga de queviures, la barberia, l'estanc... Tot quedaria en qüestió de dies esborrat, i amb ells, el record d'uns llocs i uns temps que per molt que es vulgui, ja mai tornaran a ser iguals.