El Segrest

L’Albert i el seu pare estaven asseguts al jardí de casa seva, eren pels volts de les sis i el vespre començava a tombar. Sense que fos apercebut per cap dels dos, un home de mitjana edat s’apropa al lloc on pare i fill conversaven.
- Sr. Gail? – va dir l’home al pare de l’Albert, qui sobresaltat es girà bruscament.
- Us he espantat, potser!
En Gail el mirava sorprès i es preguntava que feia aquell home i a aquella hora al jardí de casa seva.
En Gail, militar retirat, era un home d’uns seixanta anys, havia format part de les forces especials d’intervenció i feia poc que s’havia jubilat.
- Em dic Rowel – va dir el desconegut. Sóc el comissari de policia, afegí amb una veu clara i greu.
- En què us puc ajudar? – preguntà en Gail.
- Heu llegit el diari?
- No.
- Tingui – va dir en Rowel, tot traient-se’l de la butxaca.
En Gail va llegir la notícia, mentre el seu fill els observava. Què puc fer jo al respecte? – va preguntar.
En Rowel li va demanar d’anar a un indret on poguessin parlar de la qüestió que l’havia portat fins allà, lluny de l’atenta mirada del seu fill. Així que van entrar dins la casa i s’assegueren a unes butaques que hi havia al despatx i en Rowel el posà en els antecedents.
Ahir un home va segrestar una noia de 15 anys. L’única cosa que se sap al respecte és que la noia, desprès de sortir de l’escola, tenia un cita a la qual no hi va arribar. Hores més tard, els pares van rebre una trucada d’un home que els demanava un milió d’euros i aquí sorgeix la qüestió de perquè ella? La noia forma part d’una família treballadora, molt arrelada al poble.
- I què voleu de mi? – va comentar en Gail.
- Que ens ajudi! Vostè és un dels millors en la seva feina.
- Si, però fa temps que no m’hi dedico, a més a més, perquè ho hauria de fer? Suposo que deu haver gent ben preparada que pugui fer aquesta feina i ....
El comissari, sense deixar-lo acabar de parlar li va dir: Pel seu fill!
- Com, el meu fill és al corrent d’aquest tema?
- Si, la noia és amiga seva. En el moment que els pares van rebre la trucada, ell era a casa seva. Ha estat ell qui ha parlat amb nosaltres i ens ha dir que vostè ho podria resoldre.
En Gail es va quedar sorprès pels fets, tot rumiant que podia fer, es va acomiadar del comissari i va cridar al seu fill per demanar-li explicacions.
Asseguts a la taula de la cuina, l’Albert li va explicar al seu pare que era a casa de l’Anne, així es deia, perquè havia quedat amb ella per anar a fer un tomb i desprès d’esperar-la més d’una hora sense que ella aparegués, fet que el va sorprendre perquè sempre era molt puntual, va decidir anar a buscar-la. Mentre l’esperava, va sonar el telèfon, la mare va respondre, en un primer moment no entenia el que li deien, nerviosa va cridar al seu marit qui va rebre la notícia del segrest. Atabalats pel que acabava de succeir, van avisar a la policia que va acudir a la casa minuts més tard. El comissari i dos agents més van entrar i van començar a fer preguntes, em van interrogar i fou aleshores quan els vaig explicar qui erets i que ben segur els podries ajudar.
En Gail va fer callar al seu fill, la ràdio estava donant la notícia, i a continuació li va fer un seguit de preguntes. L’Albert no entenia res, però va intentar donar al seu pare la màxima informació. Ben entrada la nit, en Gail va trucar a en Rowel, acceptava el cas sempre i quan tingués carta blanca per actuar. En Rowel tot i no estar massa d’acord va accedir.
L’endemà, a l’escola on anava l’Anne i també l’Albert tots comentaven la notícia. L’Albert, seguint les indicacions del seu pare, només escoltava i intentava no intervenir en les converses. Observava el companys i analitzava les seves paraules en busca d’alguna pista.
Mentre en Gail, fent-se passar per un agent de policia, va anar a la redacció del diari que havia publicat la noticia, volia conèixer de primera mà com l’havien rebuda. Tots i els primers impediments que va trobar, finalment es va poder entrevistar amb el director. Desprès de conversar una llarga estona, i prendre nota de tot el que li anaven dient, el director el va reconèixer. No era un simple agent de policia, la seva fotografia havia sortit a tots els diaris i a tot els mitjans de comunicació un decenni abans, era el reposable de la detenció d’en Grahan, un dels criminals més buscats en aquella època.
Un cop acabada l’entrevista, en Gail va anar a l’escola a buscar al seu fill, esperava poder lligar caps amb les diferents fonts d’informació que tenia. L’Albert va explicar al seu pare una conversa que havien tingut dues companyes i la reacció d’una d’elles quan l’altra li va preguntar que havia fet abans d’ahir per la tarda al sortir de l’escola. Pare i fill van recórrer l’escola, havien de trobar la noia i preguntar-li que en podia saber ella. Instants desprès de trobar-la i començar la conversa, en Gail es va adonar que ella, la Helen, sabia més coses. En un primer moment la Helen es resistia a respondre les preguntes, insistia que no sabia res. En Gail continuava amb l’interrogatori, havia d’anar amb cura la seva informació podia ser la clau de la seva investigació.
Veient la negativa de la noia en col•laborar, en Gail va optar per exposar-li els fets d’una manera més crua: l’Anne estava presonera d’un desconegut. Fou en aquest moment, quan la Helen va començar a tremolar i no trigar ni tres segons a començar a plorar. En Gail la va convèncer.
- Estigues tranquil•la i diga’m que en saps – va dir en Gail.
- Jo no el conec, no sé qui és. L’altre dia, al baixar de l’autobús de l’escola se’m va acostar un home i em va dir no tingués por, que no em volia fer mal, però que si no feia el que em deia, la meva família tindria problemes mols greus.
- Continua Helen ...
- Aquell home em va dir que el que havia de fer era acompanyar a l’Anne al cotxe que hi seria ell. Que li busqués alguna excusa per a que l’acompanyés i que li digués que ell era el seu oncle.
L’endemà així ho va fer, va embadocar a l’Anne, van pujar al cotxe i a l’arribar a l’encreuament de l’entrada del poble, la Helen va baixar del cotxe amb l’excusa que havia d’anar a buscar la seva moto, mentre l’Anne va continuar amb el desconegut.
- Això és tot – va concloure la Helen.
L‘Albert i en Gail parlaven en veu alta, volien trobar sentit a aquells fets. Qui era aquell home? Perquè havia segrestat l’Anne? Perquè s’havia valgut de la Helen per atraure a l’Anne? Què pretenia? On devia estar? Entre aquetes preguntes, en Gail va demanar a la Helen que li descrivís aquell home.
- Era un home alt i robust, tenia el cabell color panotxa i vestia ....
- Ostres, panotxa! - exclamà en Gail, interrompen la descripció de la Helen. Ja sé qui és!
Aquest crit va exaltar als dos nois que no entenien la reacció d’en Gail. Van començar a fer preguntes, volien saber que passava. Tots estaven nerviosos i el que més en Gail, havia tingut una visió, la imatge d’en Grahan. En a aquell va trobar la resposta: tot era una simple venjança.


Montse Pujol