Os copio un artículo del full dominical de Terrassa del 22 de mayo de 2011 que a mí me gustó.
La tirada de l’ésser humà de totes les latituds cap a la narració
prové del fet que hom està plenament convençut que les narracions,
millor que les aproximacions discursives o que les definicions
de la realitat amb el concurs dels conceptes, expressen
plàsticament i dramàticament la veritat, sovint tràgica i abrupta, de
l’existència humana.
No hi ha dubte que la narració, a causa de la seva proximitat amb
la saviesa, posseeix sempre una orientació pràctica que permet respondre aquelles
qüestions que es plantegen els éssers humans i que, per diverses raons, no poden
ser solucionades per mitjà de l’aplicació dels codis vigents i socialment sancionats.
La narració és una de les formes més impactants de comunicació i s’oposa frontalment
a la simple informació. La informació, sovint amb una velocitat immensa,
s’esgota a si mateixa en el mateix moment en què apareix com a nova, sensacional
i sorprenent. La narració, en canvi, mai no s’esgota en el seu proferir-se en un aquí i
ara concrets, sinó que manté intactes les seves forces espirituals acumulades i és
capaç de desplegar les seves potencialitats —positives o negatives— en contextos
nous. Walter Benjamin apuntava que la informació solia ser la comunicació industrialitzada
i comercialitzada, mentre que la narració, en si mateixa, podia ser considerada
com «la forma artesanal de la comunicació».
La narració tant pot ser un mitjà eficaç per donar consol i ajuda a persones que es troben
en situacions de la màxima precarietat i angoixa, com pot articular narratives amenaçadores
i desestabilitzadores de la salut física i mental dels individus i els grups humans.
Tot plegat no hauria de sorprendre gaire: la màgia de la paraula narrada és tan antiga
i eficaç com la mateixa humanitat.
Lluís Duch
(Religió i comunicació, Fragmenta Editorial)
prové del fet que hom està plenament convençut que les narracions,
millor que les aproximacions discursives o que les definicions
de la realitat amb el concurs dels conceptes, expressen
plàsticament i dramàticament la veritat, sovint tràgica i abrupta, de
l’existència humana.
No hi ha dubte que la narració, a causa de la seva proximitat amb
la saviesa, posseeix sempre una orientació pràctica que permet respondre aquelles
qüestions que es plantegen els éssers humans i que, per diverses raons, no poden
ser solucionades per mitjà de l’aplicació dels codis vigents i socialment sancionats.
La narració és una de les formes més impactants de comunicació i s’oposa frontalment
a la simple informació. La informació, sovint amb una velocitat immensa,
s’esgota a si mateixa en el mateix moment en què apareix com a nova, sensacional
i sorprenent. La narració, en canvi, mai no s’esgota en el seu proferir-se en un aquí i
ara concrets, sinó que manté intactes les seves forces espirituals acumulades i és
capaç de desplegar les seves potencialitats —positives o negatives— en contextos
nous. Walter Benjamin apuntava que la informació solia ser la comunicació industrialitzada
i comercialitzada, mentre que la narració, en si mateixa, podia ser considerada
com «la forma artesanal de la comunicació».
La narració tant pot ser un mitjà eficaç per donar consol i ajuda a persones que es troben
en situacions de la màxima precarietat i angoixa, com pot articular narratives amenaçadores
i desestabilitzadores de la salut física i mental dels individus i els grups humans.
Tot plegat no hauria de sorprendre gaire: la màgia de la paraula narrada és tan antiga
i eficaç com la mateixa humanitat.
Lluís Duch
(Religió i comunicació, Fragmenta Editorial)
